QUÈ ÉS L’ARTTERÀPIA?


L’Artteràpia és una disciplina que té per objecte la integració emocional en la persona mitjançant allò que n’és més genuí, les seves capacitats de creació. Quan es produeixen efectes d’integració emocional, la persona és capaç de produir canvis en si mateixa i de construir la realitat que l’envolta tot adaptant-la a les seves pròpies capacitats. D’això se’n deriven guanys tant per la persona com pel medi social on aquesta desenvolupa la seva existència.

Les circumstàncies en les que visqui, el conglomerat que formi la seva identitat, els símptomes que tingui, les dificultats, l’edat, la condició social i econòmica, la cultura, l’origen… són tan sols la respectuosa via d’entrada a allò que està en el nucli del seu ésser, les capacitats de creació de la seva pròpia existència. Per això l’Artteràpia disposa un treball amb les persones, amb llurs capacitats i desitjos. Acollint els símptomes i les dificultats. Oferint-li suport per a poder realitzar processos de canvi en els àmbits on desenvolupa la seva experiència vital com en la salut i la salut mental, l’educació, la integració social i comunitària i el desenvolupament personal.

L'Artteràpia ofereix un sosteniment continuat i profund que ajuda a les persones a afrontar les dificultats en què es troben i a desenvolupar les seves potencialitats. Durant el procés de desenvolupament i de maduració de la seva personalitat en la infantesa i l’adolescència. En els adults, ofereix un sosteniment en les seves tasques professionals i personals, ajudant-los a sentint-se vius i creadors en el seu fer, al llarg de tot el seu cicle vital.

Des de les capacitats creadores i de la seriosa activitat de jugar, ens posem en situació de poder relacionar, treballar i incorporar constantment allò que es mou en el nostre interior (les emocions, els desitjos, els temors, les preferències, els rebutjos, etc.) a la realitat externa i viceversa. Aquest treball d'anada i tornada des d'un mateix, produint un vincle creador amb l’altre, ajuda a generar un desenvolupament integrador del que és emocional i de les potencialitats de les que cadascú és portador. En entorns o en situacions vitals conflictives, on la persona no aconsegueix trobar allò amb què identificar-se, on la recerca d’un mateix pot sonar tan llunyana, l’existència d’un espai de descoberta personal a través de processos creadors que proposa l’experiència amb diferents llenguatges artístics, és una eina i un recurs molt valuós.

L’Artteràpia treballa integralment amb la singularitat de cada persona, amb les seves capacitats creadores i d’integració emocional. No importa les dificultats que pugui tenir. S’ha de dir que treballem amb persones, no amb característiques parcials de les mateixes. No amb diagnòstics. La persona, no la seva “tipologia”, troba cabuda i sosteniment en la recerca de les seves capacitats, de les seves potencialitats. Les dificultats de conducta i d’aprenentatge (dèficits d’atenció, hiperactivitat, etc.), les necessitats especials (altes capacitats, discapacitats,... ), les situacions de violència i de desestructuració familiar, la immigració i la integració, els trastorns alimentaris (anorèxia i bulímia), les dependències a tòxics, a les pantalles, les dificultats en la salut, siguin d’origen psicosomàtic o hereditari, també en els processos terminals de l’existència... En tota circumstància trobem un denominador comú: la persona sempre hi és. La persona amb les seves capacitats per viure digna i creadorament la seva existència. Les dificultats tan sols són importants si les transformem en la respectuosa via d’entrada per permetre desenvolupar les pròpies capacitats creadores.

L’Artteràpia no és, per tant, ni una distracció ni una evasió. No és tan sols una eina de normalització. Cerca allò que és original, singular, propi de cada persona. No és un mitjà per a desxifrar una determinada concepció estàtica i simptomàtica de la personalitat. Més aviat suposa l’oportunitat per somoure condicionants personals i socials i oferir-se la possibilitat de construir altres representacions de si mateixa que obtinguin el reconeixement del seu entorn vital.

L’Artteràpia era la idea de la qual havia arribat el moment. Tot i aix,í les seves reconegudes ‘mares’ no la van donar a llum per si soles. No només té moltes arrels genètiques, sinó que l’Artteràpia és filla també de diferents pares, tots ells amb al·legacions legítimes. De fet, quan l’Artteràpia es va donar a conèixer, es va veure que molts individus, i en diferents llocs, havien donat a llum idees similars més o menys al mateix temps, i sovint sense que es coneguessin entre ells”. (Judith Rubin , 1999).


UNA MICA D'HISTÒRIA

“L’Artteràpia era la idea de la qual havia arribat el moment. Tot i aix,í les seves reconegudes ‘mares’ no la van donar a llum per si soles. No només té moltes arrels genètiques, sinó que l’Artteràpia és filla també de diferents pares, tots ells amb al·legacions legítimes. De fet, quan l’Artteràpia es va donar a conèixer, es va veure que molts individus, i en diferents llocs, havien donat a llum idees similars més o menys al mateix temps, i sovint sense que es coneguessin entre ells”. (Judith Rubin , 1999)


FACTORS PROPICIADORS DE L’ARTTERÀPIA

La història de l’Artteràpia ha estat marcada per diferents orígens. El que avui en dia es coneix per Artteràpia sorgeix a Europa i als EEUU a finals del segle XIX, i es desenvolupa plenament a partir de la Segona Guerra Mundial. El desenvolupament dels avenços socials i tecnològics genera nous plantejaments de pensament filosòfic i ètic, i propicia canvis socials que a principis del segle XX desencadenen diferents maneres d’entendre l’educació, la salut i les relacions socials i l’art. Innovadors moviments de renovació pedagògica practicats, per exemple, per Decroly, Montessory, Steiner i Freinet entre altres, van encoratjar l’expressió creadora dels nens i nenes i van desenvolupar una nova consciència sobre les capacitats creatives de l’ésser humà. Bàsicament es pot dir que són tres els factors que propicien la seva aparició:

1. L’expansió de la psicoanàlisi

El concepte de l’inconscient desenvolupat per la psicoanàlisi de Freud, i més tard de Jung, va suposar una revolució en la comprensió de la psique humana. La valoració d’allò oníric, del camp simbòlic, d’allò irracional, dels aspectes intuïtius, van tenir repercussions notòries en les arts visuals i en la literatura.


2. Les avantguardes artístiques del segle XX


És destacable, en les arrels de l’Artteràpia, la influència de l’Expressionisme Alemany i, sobretot, del Surrealisme. Sobretot aquest últim pel que fa a l’experimentació amb tècniques i recursos plàstics inspirats en la psicoanàlisi: l’escriptura automàtica de Breton és comparable a l’associació lliure de Freud. Els dibuixos automàtics, la combinació i relació entre motius, s’atansen al mètode crític-paranoic que propugnava Dalí. La “Compagnie de l’art brut” es crea l’1 de juliol del 1949, per iniciativa dels artistes Jean Dubuffet, J. Paulhan, Ch. Rarteterapeutaon, H.-P.Roché, M. Tapié i André Breton. Els objectius, en paraules de Dubuffet són “investigar aquelles produccions artístiques realitzades per persones obscures i que presenten una forma d’invenció personal, d’espontaneïtat, de llibertat, més enllà de convencions i hàbits rebuts. La creació artística és insignificant si no parteix d’una alienació i no proposa una nova manera de mirar el món i ofereix una nova manera de viure”. Per a Dubuffet, la creació artística obre el diàleg amb un mateix, més enllà de tot context cultural.


3. La Segona Guerra Mundial

Opera com un factor determinant pel que fa a l’expansió de l’Artteràpia. Molts artistes i psicoanalistes d’origen jueu es veuen forçats a fugir a Anglaterra o als EEUU per salvar-se de la persecució nazi.
Específicament a Anglaterra, la necessitat de recuperar com més aviat millor els soldats ferits, va fer que es creessin serveis de psicologia especials en els hospitals, on es van utilitzar teràpies innovadores com ara la teràpia analítica de grup que incloïa el psicodrama i l’art.
AUTORS/ES PIONERS/ES

És a Anglaterra i als EEUU on es considera que neix l’Artteràpia com a disciplina pròpia, gràcies a persones que s’aventuren a experimentar les possibilitats que ofereix la pràctica de llenguatges artístics en diversos camps de la salut.

Hans Prinzhorn (1886-1933), psiquiatre i historiador d’art alemany. Creia en l’impuls fonamental de la humanitat vers l’auto expressió i comunicació i això incloïa la necessitat de jugar, decorar, simbolitzar i organitzar les idees en formes visuals. Prinzhorn sostenia que el procés creador de fer art era bàsic en totes les persones, amb malaltia mental o sense, i que l’art era una manera d’obtenir benestar psicològic.

Melanie Klein (1882-1960), psicoterapeuta d’origen austríac i deixebla de Freud, el 1929 es trasllada a Londres. Les seves teories tindran una especial influència en l’Artteràpia britànica dels anys 80.

Adrian Hill, posa el nom a la disciplina el 1942 esperant així el reconeixement de la comunitat mèdica. Descobreix el valor terapèutic de l’art mentre estava convalescent de tuberculosi en un sanatori i animava a altres pacients a pintar i superar amb millors recursos la malaltia. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar en la recuperació de soldats en el sanatori de King Edward VII, i va aconseguir el reconeixement d’institucions importants com ara la Creu Roja britànica. Va difondre els seus treballs i experiències mitjançant conferències, publicacions de llibres i també realitzant exposicions de les obres realitzades pels pacients. El 1943 publica la seva obra Arts as an aid to illness: an experiment in occupational therapy, i el 1945, Ars versus illness, i és justament en aquesta obra on creu haver trobat el terme Artteràpia per descriure el seu treball.

Fridl Dicker-Vandais, dissenyadora, artista i educadora, formada en la Bauhaus després de treballar amb Edith Kramer en la recuperació de nens refugiats. Organitzarà de forma sistemàtica el treball mitjançant l’art com a manera de recuperació i resistència a la mort, amb els nens -en casos terriblement traumatitzats- que arribaven a Terenzin (Chekia), un dels guetos jueus més importants en l’Europa dominada pel nazisme.

Marion Milner, psicoanalista britànica, comença a interessar-se en l’ús de les imatges com a mitjà d’exploració de l’inconscient. Va escriure un llibre de gran influència en el sorgiment de l’Artteràpia: On not being able to paint, publicat el 1950. Milner tenia un enfoc psicoanalista freudià i el seu analista era Donald Winnicott , qui va ser un important referent pels seus estudis i publicacions en la formació de l’Artteràpia a Anglaterra.

Rita Simon, artista visual qui el 1942 fou contractada per a realitzar sessions d’Artteràpia amb pacients externs del Social Psichotherapy Centre recolzada per doctors i psiquiatres. Simon postulava que l’Artteràpia podia tenir un valor especial amb conjunció amb la psicoanàlisi.

Edward Adamson, se li atribueix la utilització de l’actitud no intervencionista per part del terapeuta. S’oposava a que aquest interpretés els treballs dels pacients. Després de la guerra va treballar com a voluntari amb Adrian Hill i el 1946 va portar a terme programes d’Artteràpia en un hospital mental per a pacients de llarga durada.

Edith Kramer (1916-2014), artista formada a Praga, d’on va fugir abans que esclatés la guerra. Abans d’abandonar Europa, havia treballat amb nens refugiats juntament amb Friedl Dicker-Vandais, de qui va ser alumna. El 1938 arriba a Nova York com a refugiada. Influenciada per les idees de Lowenfeld sobre l’educació artística i seguidora de Sigmund Freud, la seva formació és psicoanalítica i creia en el concepte de sublimació. El 1959 treballa com a artterapeuta a Wiltwick, una escola residencial per a nens amb malalties mentals a Nova York, on s’inspira per escriure: Art Therapy in a Children’s Community (1958).

Provinent de l’àmbit de la pedagogia, Margaret Naumburg va crear el 1914, a Nova York, una escola anomenada Walden school, en la que tots els professors havien de passar per un procés psicoanalític. Veia l’art com una forma de discurs simbòlic provinent de l’inconscient, igual que els somnis, i al que s’ha d’evocar de forma espontània i interpretable mitjançant l’associació lliure d’idees, respectant sempre la interpretació del mateix artista. Entenia l’art com un camí vers els continguts simbòlics de l’inconscient. Considerava l’expressió simbòlica com a “limitada a idees concretes relacionades amb la vida personal del pacient, les quals actuen com un substitut de la verbalització directa”. Naumburg creia en la importància d’ajustar-se al ritme del pacient, d’iniciar primer un desbloqueig creatiu, no forçar els temps de cada pacient i saber veure i escoltar. Promovia també l’art en la teràpia. Publica un llibre tractant de fer una rigorosa definició del terme Artteràpia, i senyala que la qualitat curativa inherent en el procés creador explicaria la utilitat de l’Artteràpia. Diu que l’art és una manera d’ampliar l’experiència humana al crear equivalents amb aquestes experiències.

Se la considera una pionera de l’Artteràpia als EEUU, on va lluitar i treballar infatigablement perquè aquesta disciplina obtingués reconeixement i respecte. Va realitzar investigacions sistemàtiques i va fer difusió dels seus treballs en nombroses conferències. Algunes de les seves publicacions importants són: Psychoneurotic Art (1953), Schizophrenic Art (1950), Dinamically oriented art therapy (1966), a més de nombrosos articles. Se la considera una de les fundadores de l’Artteràpia als EEUU, juntament amb Edith Kramer i Marie Petrie.

Mary Huntoon, el 1946, organitza tallers d’Artteràpia als EEUU, després de dos anys de dedicar-se a l’ensenyament del dibuix i la pintura a pacients psiquiàtrics. Huntoon va ser una artista que va treballar en el seu estat natal (Kansas) com a professora d'art, administradora de les arts i artterapeuta, durant la dècada del 1930 i fins la dècada de 1950. El seu enfocament per treballar com a terapeuta d'art es basa en el procés creatiu i la intuïció. Va dedicar 16 anys de la seva carrera a treballar, mitjançant l'art, amb pacients psiquiàtrics i veterans de la Segona Guerra Mundial.

ESDEVENIMENTS I PUBLICACIONS HISTÒRIQUES

- Durant la Depressió del 29, el Federal Art Project contracta artistes perquè ensenyin art en l’àmbit dels hospitals psiquiàtrics, fet que propicia que institucions similars es familiaritzin amb l’Artteràpia i reconeguin el seu valor terapèutic.

- Elinor Ulman, que va treballar en un d’aquests hospitals (concretament a l’Hospital General de Washington i en la dècada dels cinquanta), funda la primera publicació periòdica sobre Artteràpia als EEUU: el Bulletin of Art Therapy.

- El 1946, Marie Petrie publica l’obra Art and Regeneration, on es comença a parlar d’una formació específica en Artteràpia. Aquest mateix any, els psiquiatres Reitmann i Cunningham-Dax, de l’hospital psiquiàtric estatal de Netherne, contractaran el primer artterapeuta, Edward Adamson.

- El 1947 es publica un estudi de Margaret Naumburg: Free Art Expression of Behaviour Disturbed Children as a Means of Diagnosis and Therapy.

- El 1950 té lloc el PrimerCongrés Mundial de Psiquiatria a París, en el qual s’exposa la primera mostra internacional d’art psicopatològic, integrada per dues mil obres de prop de tres-cents pacients provinents de disset països diferents. En aquest mateix any, Marion Milner publica la seva obra On not.

- El 1954 es crea el Centre d’Étude de l’Expression, pel professor Volmat, creador juntament amb el professor Delay, dels primers tallers d’expressió plàstica a París. L’any següent, Volmat publicarà L’Art psychopatologique i, el 1956, Delay publicarà Névrose et création.

- El 1959 es crea la SIPE (Société Internationales de Psychopathologie de l’Expressions).

- El 1961 té lloc la fundació de l’American Journal of art Therapy, revista d’Artteràpia.

- El 1964 es crea a França la Societé Française de Psychopathologie de l’Expression. I el mateix any la British Association of art Therapists.

- El 1969 es crea l’Associació americana d’Artteràpia.

- El 1973 es crea el Museo de las imagens do inconsciente, en el Centre Psiquiàtric nacional de Río de Janeiro, l’hospital psiquiàtric més gran de Brasil, a càrrec de la doctora Nise da Silveira.

- El 1991 es funda el consorci d’universitats ECARTE (The European Consortium for Arts Therapies Education), que reuneix les unversitats de Hertfordshire, Múnster, Nijmegen i París. El seu propòsit és regular els cursos de formació en les diferents teràpies artístiques en l’àmbit europeu. Actualment està compost per 32 membres de 14 països europeus.

- A la Gran Bretanya, des de 1999, l’Artteràpia compta amb un estat professional reconegut dins del servei sanitari (NHS). Aquesta posició implica necessàriament una formació reconeguda i un registre de professionals amb un estatut protegit.

- A Catalunya i a l’estat espanyol, durant la dècada dels 90, l’Artteràpia es va consolidant com a pràctica professional dins de diferents àmbits com la salut i la salut mental, l’educació i la integració social i comunitària. La creació del Màster Aplicacions psicoterapèutiques de la pràctica artística de la Universitat de Barcelona, amb la seva primera promoció el 1999, va resultar una de les pioneres a l’Estat Espanyol. –

- El 2006 apareix el primer volum de la revista Arteterapia. Papeles de arteterapia y educación artística para la inclusión social.

- El 2010 es crea la Federació Espanyola d’Associacions Professionals d’Artterapeutes (FEAPA) organizació amb l’interès d’agrupar Associacions d’Artterapeutes del conjunt de les Comunitats Autònomes de l’estat espanyol. Per ajudar a estendre el seu marc d’actuació i promoure la cooperació i l’ntercanvi internacional amb altres entitats afins.

- L’Artteràpia s’aplica a l’Ensenyament des dels anys 70 a Israel, Anglaterra, Canadà, Estats Units, Holanda i Austràlia.